UN CERCLE VICIOS

Un cercle viciós
Alfons Méndez i Vidal 18/11/2011 Enviar Imprimir A+ A-
Des de l’entrada de l’euro, els governs dels països perifèrics, com Espanya, s’han acostumat a pagar uns tipus d’interès molt baixos. Abans de la moneda única, el tipus d’interès dels bons espanyols a 10 anys, que el 1995 era del 12%, va caure el 1999 al 5%, un valor que amb poques variacions s’ha mantingut fins a l’actualitat. Aquesta davallada va tenir un efecte molt important en el pressupost de l’Estat, que va poder destinar milers d’euros a noves despeses, i ha estat una de les bases de la bonança dels comptes públics els anys de l’expansió econòmica. Aquesta va ser la pastanaga que perseguia el govern grec en entrar en l’euro: reduir dràsticament el pagament del deute i repartir aquests diners en forma de millors serveis públics i majors pensions i subvencions. Aquest és també el pal que intenta evitar Grècia quan s’esforça per no sortir de l’euro: haver de tornar a pagar els interessos que abans eren normals.

Els interessos van disminuir perquè els inversors van interpretar que els Governs que tinguessin l’euro serien molt seriosos en l’administració del seu pressupost, com ho són Alemanya i França, i per tant era gairebé impossible que deixessin de pagar els deutes. La crítica situació de Grècia (que havia falsificat els seus comptes per entrar a l’euro), va obligar a què els països europeus i el Fons Monetari Internacional haguessin d’intervenir per ajudar al país hel·lènic a pagar al deute públic. Llavors els inversors van comprendre que s’havien equivocat i que no hi havia gaire diferència entre estar dins o fora de l’euro. De fet la seva ira prové de que senten que han estat enganats. Aquesta opinió es va reforçar quan primer Irlanda i després Portugal van patir els mateixos problemes de Grècia. La puntilla ha estat quan el primer rescat d’aquest darrer país s’ha demostrat insuficient i s’ha hagut d’aprovar un altre.

La crisi del deute sobirà no és res més que l’augment del tipus d’interès als països de l’euro que fins ara es beneficiaven d’una reducció dels interessos que els cobraven els mercats i que s’ha comprovat que estava infundada. Per açò augmenten les primes de risc. El pànic dels inversors prové del fet que si un particular, malgrat els seus esforços, no pot pagar al banc, aquest acaba executant la hipoteca.... Però els Estats no han garantit el deute! Per tant el risc al que s’enfronta un banc amb els Governs és total i per açò les reaccions són tan radicals: és la por a perdre-ho tot d’un dia per l’altre.

Quan el pànic financer s’agreuja es crea un cercle viciós: com que es veu que el Govern no podrà pagar el deute, augmenten els tipus d’interès i, en augmentar els pagaments que els Estats han de fer, es fa més probable que no paguin. Al final acaba passant l’impensable: el Govern no pot fer front al deute. En economia aquest fenomen es coneix com les “profecies autocomplertes” i se sembla a quan tothom diu que un partit polític guanyarà les eleccions i llavors tothom el vota perquè pensa que serà el partit guanyador i açò fa que acabi guanyant les eleccions.

Algú pensarà que estic donant una visió molt benèvola dels mercats. Res més allunyat del meu pensament. Els problemes de finançament dels Estats provenen de l’ofegament al que els estan sotmetent els creditors i, tot i que el risc d’insolvència hi juga un paper també hi entren l’especulació i l’abús. El funcionament de la borsa permet que hi hagi especulació, és a dir que inversors amb molts recursos facin compres i vendes perquè altres persones els imitin i es creï una allau o bolla de neu en la qual acaben guanyant molts diners. Tanmateix, l’especulació no és exclusiva del deute públic, sinó que pot afectar tots els títols que cotitzen en borsa. L’escriptor francès Zola va descriure de forma molt viva aquest fenomen en el seu llibre del 1891 “El diner”, inspirat en un fet real ocorregut el 1882, en el qual s’especulava amb les accions d’un banc. Es tracta d’un joc que té una part legal, la compra i la venda d’accions i obligacions, i una part bruta, basada en els rumors interessats i les notícies falses, coses que hem vist els darrers mesos en relació al deute dels països amb problemes.

Açò tampoc difereix gaire del tracte que ens donen els bancs quan tenim deutes. Els bancs ens tracten bé si podem pagar, però si veuen que podem tenir dificultats per complir ens comencen a escanyar. Els bancs et posen un paraigües quan no plou i te’l lleven quan comença a ploure. Es tracta d’una combinació de por a què deixem de complir d’abús en veure que els necessitam de debó. Als Estats els passa igual: els mercats els han asfixiat quan els han vist en dificultats. Tanmateix, aquest és sempre un risc i quan els Estats emeten deute l’estan acceptant. Els bancs són responsables d’obtenir la major rendibilitat possible i aconseguir que se’ls retornin els préstecs; els Governs són responsables de gestionar els pressuposts públics per prestar els serveis que demanen els ciutadans sense incórrer en riscos excessius. L’especulació ruïnosa és selectiva: només són atacats els títols d’empreses o països que ja tenen problemes. En la crisi actual, alguns polítics han actuat de forma irresponsable, sense tenir en compte els perills que suposava incórrer en un dèficit.

Fa un any i mig, els mercats confiaven més en l’economia italiana que en l’espanyola, que es pensava que seria el següent país en necessitar un rescat financer. El Govern espanyol va dissenyar un conjunt de mesures de reducció de la despesa i augment dels impostos que ha anat posant en pràctica ràpidament. És evident que no totes les retallades i reformes aplicades han estat afortunades, però la seva simple existència ha tranquil·litzat els inversors.

En tot cas, no hauríem de descartar que s’hagin de prendre noves mesures per tranquil·litzar els inversors, perquè sempre serà millor actuar prest que tard, ja que quan més temps passa els sacrificis acaben sent majors. Ara bé també és cert que quan en els mercats predomina la por i l’especulació (que molts cops vénen de la mà), no hi ha cap reforma ni cap ajustament del pressupost públic que els pugui apaivagar. En aquests casos, cal intervenir directament en els mercats, com ja s’ha fet en dues ocasions: una limitant la possibilitat de fer apostes a la baixa i una altra habilitant al Banc Central europeu per comprar títols de deute dels Estats i així combatre als que estaven venent i feien baixar la cotització. Aquestes armes són el millor antídot en situacions en què predomina el component irracional i s’ha demostrat que són efectives a curt termini per aturar una espiral de pànic, però tenen un efecte limitat en el temps i només serveixen si realment no hi ha problemes econòmics de fons.

En conclusió, és cert que els mercats obliguen als Estats a prendre decisions doloroses i que actuen al marge de les normes democràtiques. Quan comencen els problemes hi ha especuladors que abusen de la seva posició i intenten enfonsar el deute del país aprofitant la por d’altres inversors. Vist des d’aquesta perspectiva, l’existència de deute públic és el major atemptat que existeix a la sobirania nacional, tot i que només és víctima de l’especulació el país que se situa en una situació dubtosa. En tot cas, açò també ens passa als particulars: els deutes són el major perill a la nostra autonomia personal i ens poden portar a situacions molt desagradables. Tanmateix, aquest risc no ens fa evitar qualsevol deute, sinó que només ens fa seguir dues regles: primer ser selectius i demanar crèdits per comprar coses veritablement necessàries, i, segon, mesurar la quantitat demanada de manera que la puguem pagar. Els polítics haurien d’actuar igual que ho procura fer un bon pare de família o un ordenat comerciant: dirigir la despesa pública a actuacions amb veritable utilitat social, i extremar la prudència i deixar un marge de seguretat perquè el país sempre pugui fer front als deutes i no caigui en cap cercle viciós.

Compartir esta noticia



07:30Huguet recomienda cohesión para evitar un estallido social
07:30Sin presidente no hay decisión
07:15"No sé si es lo mejor que yo me haga cargo del equipo"
07:00El varadero de Pedro’s Boat albergará una marina en seco
07:00Los griegos ponen a prueba al nuevo primer ministro Lukas Papademus
07:00España sufre el castigo del mercado y su deuda se sitúa a niveles del 97
Quiénes Somos | Tarifas publicidad | Contacto redacción | Contac