LOS MERCADOS, CRISIS DE LA DEUDA

La crisi del deute (I)
Existeix la dictadura dels mercats?
La pregunta inicial que encapçala aquest article no pot ser més retòrica. És evident que els mercats condicionen el comportament dels Governs: fa pocs dies hem vist com han fet caure presidents de països com Grècia o Itàlia. Tanmateix no és tan fàcil d’esbrinar com és possible que s’arribi a aquest extrem, que en sentit estricte posaria en qüestió el funcionament de les nostres democràcies, ni entendre quines en són les conseqüències. La confusió té la seva causa en què els economistes i els mitjans de comunicació es refereixen a les qüestions referents al deute públic amb un llenguatge gens accessible als ciutadans. La informació prima sobre l’explicació i al capdavall sabem què ha passat però no el significat de tot plegat.

Per aportar una mica de comprensió al tema, crec que hem de retornar al sentit original de la paraula economia , que ve del grec “oikonomia” i està emparentada amb el mot que en aquest idioma designa la mestressa de casa. Primer es va aplicar als ecònoms eclesiàstics, que són els que administren els béns de l’església per açò la podríem traduir com “administració de la casa”. Així per entendre el deute públic no hi ha res millor que veure què ens passa als particulars i a les empreses quan ens endeutam, perquè l’Estat pateix la majoria dels nostres problemes.

Els que poden entendre millor aquest tema són els que estan endeutats amb els bancs. Un dia, quan vaig felicitar una persona que s’havia comprat una casa, em va contestar: “Un dia el pis serà meu, però de moment és del banc”, perquè la finançava amb un crèdit hipotecari. Quan l’Estat s’endeuta li passa igual: queda en mans del qui li dóna crèdit. I qui són els creditors? En alguns casos, com la majoria dels ajuntaments i algunes comunitats autònomes són els bancs, igual que en el cas dels particulars, però l’Estat Central, la majoria de comunitats autònomes i els ajuntaments més grans no solen acudir als bancs, emeten títols de deute públic (lletres del tresor, bons i obligacions), els quals els compradors poden vendre a la borsa, on entren en el joc de compres i vendes com qualsevol acció: per açò es diu que van als “mercats”. Per què els compradors coneguin la seguretat que tenen els títols que cotitzen en borsa, les agències de qualificació els posen una nota, coneguda també com “rating”. La nota més alta és AAA. Quan aquestes agències rebaixen la nota, volen dir als inversors que les accions o obligacions són més arriscades i açò fa que aquests demanin una major remuneració, en forma d’un tipus d’interès més alt, d’aquí la por dels Estats a què es rebaixi la nota del seu deute. La qualificació es fa a tots els títols que cotitzen als mercats i no és exclusiva del deute públic.

La millor manera d’entendre el paper dels mercats és pensar que són els que donen crèdit a l’Estat, com els bancs ens donen als particulars. No hi ha ningú que obligui l’Estat i altres administracions a anar als mercats: hi van perquè és la manera més barata de finançar-se, ja que per crèdits tan grans com els que acostumen a demanar, els bancs els demanarien un tipus d’interès més alt. Per tant, l’Estat es posa en mans dels mercats per pura conveniència, igual que noltros quan volem comprar una casa o un cotxe: és la necessitat de fer compres i pagaments d’un import superior al que podem pagar amb els ingressos habituals la que ens endeutem. Com em deia fa anys un empresari menorquí el que el banc ens dóna és temps, temps per anar arreplegant els doblers que hem de menester per comprar i per invertir.

Tanmateix, hi ha un element que fa diferent el deute públic dels crèdits privats: són les garanties. Els bancs sempre demanen garanties als particulars, que en els crèdits personals per petites compres consisteixen en el suport d’una nòmina o una font d’ingressos segura, però quan l’import és elevat és sempre la hipoteca d’una propietat. En canvi, les administracions públiques pràcticament mai garanteixen els seus deutes, siguin grans o petits, amb hipoteques. Açò es deu a què l’Administració té la potestat tributària: pot recaptar impostos. Com que la imposició d’impostos no té cap límit quantitatiu, en teoria, l’Estat sempre pot pagar els deutes, si és necessari pujant els impostos.

En situacions normals, l’Administració paga els deutes i ningú es planteja si els mercats exerceixen cap mena de tirania o poder antidemocràtic. Quan els ingressos de l’Estat no són suficients per pagar les despeses, emet deute, que els inversors dels mercats compren i així l’Administració pot pagar els seus deutes. Però si el dèficit és molt gros i es reitera en el temps, els inversors comencen a tenir dubtes de si l’Estat realment els podrà tornar els doblers, especialment si el Govern augmenta els impostos i no aconsegueix eliminar la diferència entre ingressos i despeses. Al capdavall, el Govern en la pràctica no pot pujar els impostos eternament, perquè arriba un punt en què la recaptació no creix, ja que la gent reacciona i deixa de comprar les coses que estan gravades per aquests impostos. En cas de crisi econòmica el consum disminueix i els increments nominals dels impostos no aconsegueixen una major recaptació.

Llavors, els inversors dels mercats s’enrecorden que tots els Estats un dia o un altre han deixat de pagar els deutes, a vegades de forma temporal, però en ocasions han fet com les empreses en dificultats i han forçat als creditors a què els perdonessin una part dels crèdits. L’exemple històric més prominent són les tres suspensions de pagaments que va declarar Felip II en el seu regnat (1557, 1575 i 1596). Modernament molts països s’han declarat en fallida, tants que hi ha llibres sencers dedicats a aquests afers. A finals del segle XX els països llatinoamericans van escriure molts capítols sobre el tema que, fet i fet ha afectat a molts països en vies de desenvolupament. Abans de la Segona Guerra Mundial aquestes fallides foren protagonitzades per països seriosos com els Estats Units (1934), Alemanya (1932 i 1939) o Japó (1942). Aquests darrers exemples són dels anys trenta i el paral·lelisme que han fet els mitjans de comunicació entre la crisi actual i la del 1929 ha exacerbat la manca de confiança dels mercats.

En aquest moment apareix el sentiment més perillós del món: la por. Els inversors pensen que corren el risc de deixar de cobrar els interessos, o haver d’esperar per recuperar el capital i si la situació empitjora comencen a témer la possibilitat de perdre part del capital prestat. La qüestió és d’actualitat perquè fa poc es va decidir que els bancs que tenen títols públics grecs, només en cobrarien la meitat. La reacció dels mercats és que demanen un interès superior. Açò és el que medeix la tan esmentada “prima de risc”: és la diferència entre l’interès que es paga pels bons d’un país (per exemple Espanya) a 10 anys i els d’Alemanya (aproximadament el 2%). Si la prima d’Espanya és de 400 punts, el diferencial és del 4%, és a dir que l’interès espanyol és del 6%. Els estats emeten deute a diferents terminis (d’un any a trenta anys), i els tipus d’interès que paguen estan molt relacionats, per tant la puja de la prima de risc indica que qualsevol emissió de deute que faci aquest país s’encarirà.

Quan els interessos pugen, els Estats pateixen com ho feim tots en la mateixa situació: hem de destinar més doblers per pagar el deute. Si la persona no va molt justa i té un marge, pot seguir pagant les quotes de la hipoteca; també pot passar que haguem d’”ajustar” el nostre ritme de vida, deixant de fer compres per poder pagar el crèdit, canviant de feina per guanyar més o aconseguint una segona feina. Açò és exactament el que es veuen obligats a fer els Governs: han de retallar la despesa pública i pujar els impostos. Per tant, les polítiques econòmiques que els mercats “imposen” als Governs, no són res més que els ajustaments que han de fer els països per intentar pagar uns crèdits encarits.